“No es tracta de sobreviure sinó de com vols sobreviure” En una hora d’entrevista, al Jaime Refoyo no li calen les preguntes. Tan bon punt li dones via, l’artista comença a relatar el que semblen diverses vides agrupades en una de sola.
Als seus 39 anys, en Jaime Refoyo té molt clar que el camí no existeix, sinó que s’ha de construir. Sentencia que l’important de sobreviure es precisament la manera en que ho facis. La gràcia, diu, es troba en crear un valor únic com a artista que pugui diferenciar-te de la resta. “És molt difícil aportar alguna cosa nova si no fas de la teva vida l’instrument per a veure-hi: tot el que t’envolta, en sí mateix, hauria d’estar identificat amb allò que vols fer”.
Avui més que mai guanya importància aquest vici meu de no enregistrar les entrevistes sinó viure-les i escriure-les a trossets. A la llibreta hi tinc grans frases entre cometes, a en Jaime li surten les vivències pels dits en cada gest.
“No saps que existeix Dansa” Es va fer popular a León pels seus balls de discoteca. Sense saber què era, als 17 anys va caure en una escola de dansa. La directora, després de veure’l ballar practicant un espectacle per l’escola, li va proposar incorporar-se al curs regular de dansa contemporània. Aquell mateix estiu en Jaime Refoyo estaria fent d’Au Pair a Londres com a excusa per a visitar les principals escoles de dansa de la ciutat, demanar cita amb el director de cada escola (sí, sí, amb el director), i preguntar: “Puc ballar?”. En només un estiu i amb menys d’un any de classes de dansa en cada cama, el Billy Elliot de quan encara no existia Billy Elliot va aconseguir una audició, es va comprar tot el pack de ballarí, va fer algunes classes a la ciutat i va veure Romeo & Juliet a l’Òpera House.
Em va sorprendre la practicitat d’aquell Jaime del passat. Corrent com si volgués fer absolutament tot el que es pot fer en la vida, en plena adolescència va ser capaç de preguntar directament si servia o no per la dansa, i res de conformar-se amb l’ opinió d’algú de León. El que ve després son un munt d’audicions, entrar directament al 4rt curs de Dansa Contemporània de l’Institut del Teatre, formar part de la companyia de l’Abelina Arguelles, incorporar-se a Dansa Clàssica i prendre classes amb la Guillermina Coll: tres intensos anys de dansa en vena; exactament de les 8h a les 23h en moviment. Fins que el camí es tanca: lesió i altres i parar de ballar.
“Suspenia tot menys gimnàstica i dibuix tècnic. En aquestes treia excel·lents” Sabia, perquè havia vist la seva performance, que aquesta frase, dita tan d’hora a l’entrevista, podria ser el resum de la seva trajectòria. Efectivament. Quan en Jaime ja no podria ballar va començar a pintar: amb les mans i sobre grans plaques de pladur. A poc a poc descobreixo que sota cada una d’aquestes històries insòlites d’en Jaime s’hi amaga un repte. Aquí no ens hi caben tots els seus relats però us animo a preguntar-li un dia per qualsevol dels seus anys. Trieu-ne un a l’atzar: estic segura que amb qualsevol d’ells passarà el mateix: ens deixa, a la resta dels mortals, pensant que la nostra vida, tot i ser per nosaltres original i farcida de plecs, és del tot convencional.
La primera exposició d’en Jaime Refoyo van ser tres dies sense dormir i l’espatlla en carn viva. Per variar, en aquesta filosofia seva de no perdre el temps, en Jaime conclou: “Si vaig poder amb això, sé que podria amb qualsevol cosa”.
Qualsevol cosa seria passar-se al llapis. Fa quinze anys que en Jaime va començar a treballar sobre el significat dels rostres. Les seves models quedaven adormides en sessions de posat que solien durar més de 4 hores en les que en Jaime rebuscava un traç de reflexió sobre l’estructura canviant de les emocions dels rostres. A partir d’aquell any ple de cares canviants tot sembla una evolució lògica si t’ho explica en Jaime. Després, a les meves notes, res no té gaire sentit.
La impossibilitat de comptar amb models disposades a aquelles sessions maratonianes provocà que finalment se centrés en la qualitat del traç que feia possible aquells retrats. Això el va portar a passar-se un any sencer pintant dia i nit gargots en fulls de paper sense cap propòsit figuratiu. L’objectiu de la seva recerca: trobar el gargot totalment independent de les emocions del moment, de l’estat i de l’ambient que l’envoltaven. Amb un gargot independent de sí mateix i de les seves particularitats, en Jaime buscava aquell gargot genèric que tots nosaltres podem reproduir. Llavors va aparèixer l’arc, la primera traça del seu nou alfabet pictòric i conceptual.
“Treballo amb evidències” Un full de paper, l’arc i el llapis serien les seves eines a partir de llavors. De la combinació de varis arcs, en Jaime Refoyo començà a crear elements geomètrics molt complexes. Tan complexes, diu, que si ell mateix els volgués arribar a reproduir des de zero, no podria. “Ja que les formes a les que arribava no eren possibles d’explicar des de la lògica del temps d’aprenentatge necessari per a la seva execució. Ja que en el moment anterior a la seva creació, jo realitzava línies geomètriques diferents. I és així perquè aquestes línies no sorgien des de la voluntat de fer-les sinó com a resultat de la combinació de les unes amb les altres. O dit d’una altra forma, com a significat de l’expressió d’un determinat número de línies en relació. Aquestes formes son, per exemple, un cercle perfecte o una línia recta perfecta. Però també altres elements geomètrics purs: tangències, interseccions en un punt de més de dues línies…”
“Identifico les línies a les que tots podem arribar d’una forma des de la qual particularment jo no podria arribar” Per l’associació d’altres línies, Jaime Refoyo va arribar finalment a les línies rectes. Aquelles que vaig veure fer a la seva performance de l’Estruch i que em van fer pensar en un ritual de bruixeria on ell era l’il·luminat que ens portava a una altra dimensió a partir de veure aquelles línies rectes perfectes efectuades sense truc, a pura mà alçada.
La sort és que els assistents vam poder superar aquella tercera dimensió per a preguntar-li on és la trampa.
“La meva proposta expositiva es basa en crear itineraris a través de diferents obres que s’identifiquen amb l’espai expositiu creat i viceversa, per tal de portar l’espectador al marge de la seva experiència; allà on no pugui reconèixer les seves empremtes anteriors. Es tractarà de convidar l’espectador a ser una experiència en sí mateixa. A crear una nova empremta que ordeni l’espai pel qual transita”.
La pena és que encara no hem descobert com fer aquell traç perfecte. Menys mal que en Jaime és professor de línies rectes.
Núria Nia